País de Pimes i Microempreses

Després d’un article al diari Ara de Carlos Carrasco @Ccfarre i la posada en dubte per part del @lluispalleja, jove emprenedor amb molt de criteri i a qui cada dia m’agrada més seguir, vaig començar a prendre notes i al final vaig decidir a fer-ho extended.

Les dades que presentava l’article feien referència al percentatge de treballadors que ho fan en empreses de 1 a 50 treballadors. Espanya, juntament amb Grècia, Itàlia i Portugal forma part del grup on hi ha un major percentatge de treballadors treballant en micro i petites empreses. Mentre que a l’altre extrem, trobem països com Estats Units, Regne Unit, Alemanya, entre d’altres.

El paper de la micro

En qualsevol economia el pes que suposen els emprenedors (autònoms) i el teixit que formen el conjunt de microempreses és força important. Aquestes empreses per la seva dimensió funcionen de manera molt ràpida en la seva adaptació a les realitats creant-se i destruint-se. També és ben cert que és un teixit bàsicament reactiu als canvis i que degut al seu baix nivell d’organització els anticipa poc. Reparacions Tika no té un gabinet d’estudis que anunciï l’aturada de l’economia, ni tant sols té temps de llegir l’Economist.

A cap petit empresari li agrada tancar, però en el context de l’economia d’un país és llei de vida i aquest cicle de creació i tancament de petits negocis és normal. Més

Com una moto

Post escrit per : Anton Granell

Com una moto em poso quan vaig sentint certes notícies al llarg del temps: Montesa Honda vol marxar de Catalunya; la Derbi la traslladen; Yamaha que se’n va; Ossa que se n’anirà… Buff… Com una moto.

I jo em pregunto: Catalunya, una zona emblemàtica en la creació de marques de motocicletes (que després els nostres emblemàtics empresaris catalans varen vendre a empreses multinacionals; de fora, “of course”), amb fàbriques que fa anys que estan establertes -marques que són un referent-, i amb una compra interior molt important, em pregunto, deia, “Com és possible que no sapiguem trobar una altra solució que no sigui la d’haver de negociar que enlloc de què facin fora a tothom, només redueixin la plantilla (divideix i venceràs), o emprar capital públic per a “convencer-les” que no marxin i seguir així estant a les seves mans per capricis futurs? Més

El futur no espera…

Post escrit per Lluis Pallejà

Recentment, he tingut una conversa amb una persona que encara està treballant tot i tenir prou edat per deixar de fer-ho. Amb això vull dir que la seva situació econòmica ja li permet jubilar-se, malgrat que segurament no té encara 65 anys. Clarament, podria deixar la primera línia de foc a l’empresa on treballa. Remarco que es un treballador d’una empresa, ja que potser algú no trobaria prou significatiu si aquesta persona en fos l’amo.

M’explicava que, en la situació de depressió socioeconòmica que passem, no han pogut donar feina a molta de la gent que es presentava cercant-ne. Res d’estrany. Com tampoc m’ho sembla -perquè en el meu propi dia a dia també ho he pogut comprovar-, que la principal preocupació de les persones, el que demostren com a objectiu en una entrevista de feina, és “què em pagaran” o “què hi guanyaré?”.

I és que centenars de milers de persones tenen problemes econòmics; és cert, també, que potser molts han passat pel mal tràngol d’haver treballat per a algú que no els ha pagat el que tocava o quan tocava. Ara bé: hauríem de tenir tots molt clar que les empreses i els treballadors que fan les coses com cal, fins i tot en aquests moments, tenen possibilitats de superar-se, de continuar endavant, d’assolir objectius i de compartir el dia a dia amb optimisme.

La conversa m’ha fet recordar un acudit argentí que passo a adaptar. Més

Sense Audi i amb un parell de camises

El debat del programa “Singulars” de TV3 entre Arcadi Oliveres i Santiago Niño Becerra ha donat molt de si, i especialment pel parer prospectiu, contundent i clarivident que ha expressat el catedràtic Niño Becerra, potser contrastat amb les opinions més de denúncia que Oliveres fa de la situació actual i que en algun cas em desconcerten.

Jo entenc l’economia des de l’ecologia i si algú es pensa que estem parlant de ciències contraposades, va errat. Són dues gotes d’aigua. Potser per això mateix em costa tant d’entendre què passa actualment, i és segurament perquè l’economia actual no segueix en absolut la lògica ecològica. A Oliveres li van explicar en posar els peus a la Facultat d’Econòmiques que l’economia és la ciència que intenta aprofitar els recursos escassos del medi per transformar-los en béns i serveis per desenvolupar i satisfer les necessitats humanes. Aquest agost, caminant per dalt del Montsant observava com els roures de fulla petita tenien un aspecte plenament de tardor, amb totes les fulles seques. Economia hídrica exercida eficientment davant l’escassesa de pluja d’aquest estiu. Davant la sequera, els roures redireccionen nutrients de les fulles per assegurar l’aportació a la planta i així assegurar-ne la supervivència. Les fulles se sequen però no cauen de l’arbre fins que no han tornat els nutrients. I si encara van maldades a la primavera, reduiran els esforços energètics de la floració i per tant de la reproducció. Això és ben bé secundari quan cal optimitzar recursos, les plantes no entenen de benestar però si de necessitats bàsiques de pervivència. Quan convé s’ha d’estalviar, reduir despeses i baixar la producció primària. Ja ho veieu, economia pura, el mateix que han fet la sàlvia, les estepes o el romaní, replegant fulles o perdent-les. Com diu Folch, l’ecologia és l’economia dels ecosistemes, i l’economia és l’ecologia del sistema econòmic. Més

I si fos que el comptaquilòmetres està espatllat?

Ja portem anys d’estancament o recessió i el que es planteja en aquest post és la possibilitat que part del problema és que no estem mesurant bé.

Quan s’explica el PIB a qualsevol curs d’introducció a l’economia també se n’expliquen les seves debilitats. El típic exemple és el cas de dues persones que es fan la neteja de casa seva. Si un dia decideixen intercanviar la feina, fer la neteja de casa del altre i cobrar per això, el PIB del seu país puja però el valor total real no s’ha modificat. De fet, ells dos hi surten perdent ja que han de liquidar uns impostos que abans s’estalviaven.

Doncs bé els últims anys han aparegut formes d’intercanvi que generen valor però difícilment són caçats pels indicadors macroeconòmics. Per exemple, si jo enlloc de mirar la televisió ara dedico el temps a mirar un vídeo per youtube, ho faig perquè m’aporta més que mirar la TV, però per altre banda la pèrdua d’audiència i de facturació de la cadena restarà del PIB i no quedarà compensat per la publicitat de YOUTUBE, molt més marginal.

Més

Apps o la tecnologia amigable

Una de les tendències (no moda) de la tecnologia actual són les Apps, és indiscutible que el mòbil intel·ligent o smartphone (que ja no es pot dir telèfon, aquesta fins i tot serà una de les seves utilitats menys importants) serà el gadget individual que tots durem a sobre, per les seves petites dimensions no es un aparell apte per treballar-hi com ho fem en un ordinador i per tant el software que hi corre te que esta pensat per aquestes característiques. A partir d’aquí apareixen les Apps o aplicacions per a mòbils que treuen tot el potencial de tenir un miniordinador connectat a Internet a la butxaca, són aplicacions senzilles, en el sentit que no fan gaires tasques, però són molt intuïtives i fàcils d’utilitzar. Més

De Nostradamus als “brotes verdes”

Bon dia, avui m’he despertat amb ganes de fer profecia. Sí, sí, ho tinc clar…

Són d’aquells dies que creus que pots aportar a la societat alguna cosa més que l‘anar passant per la vida. Et sents segur, fort mentalment i amb ganes de menjar-te el món. La mateixa sensació de quan de petit li deies al pare que et deixés diners per fer una altra tirada ja que tenies el convenciment, que amb aquella escopeta de firaires de precisió dubtosa faries diana a un escuradents llunyà i mig posat de perfil.

No sé com expressar el que vull dir. Crec que la quantitat d’idees que em brollen del cervell no em deixen articular les paraules exactes per a poder construir el meu discurs i dotar-lo de la coherència i de la credibilitat necessària perquè no se’m titlli d’ingenu.

Porto tot el dia pensant si desvetllar la meva teoria, o guardar- la per mi sol i continuar construint-la en silenci i solitud. Si l’explico igual no em creuen, o si em creuen igual em consideren boig. I si començo a perdre seguidors al twitter i al facebook? Què passa si baixa de forma descarada el meu Klout? Podré resistir-ho? Estic preparat mentalment? Però, i si no l’explico, podré viure amb aquest neguit que em recorre el cos? Igual aporto alguna llum a algú que em compra la idea i faig el bé… Com veieu estic emmerdat fins al coll i el meu coach ja no vol saber res de mi. Més

Rubalcaba, Rajoy, twitter i una capsa de galetes

No calia ser massa espabilat per ensumar-se que amb la proximitat de les eleccions generals tant Mariano Rajoy com Alfredo Pérez Rubalcaba descobririen en twitter un aliat per colocar els seus missatges.

Fins aquí res d’especial, la classe política malauradament ja ens té acostumats a actituds similars davant la xarxa. Lluny d’entendre-la com una via de diàleg, debat i comunicació directa amb els votants, simpatitzants o no, acostumen a prevaler les pors. Pors a no saber com gestionar un troll, por a que es posi en evidència la possible relliscada en els missatges, por al soroll negatiu que es pugui generar. Por al mitjà, en definitiva.

Per altra banda existeix un raonament que no podem deixar de banda que és la percepció que tenen sobre la xarxa i els seus usuaris, i els que no ho necessiten. Que tot són riscos, que no s’hi pot guanyar res més que una bronca i crítiques. Que total, no val la pena escarrasar-s’hi. Fins i tot podria arribar a trobar-ho comprensible, de tarannà ben humà aquest del conservadorisme. Les dites populars n’estan plenes de consells que més aviat ens duen a no arriscar res. Ara bé, segueixo pensant que perden una oportunitat fabulosa d’aproximar-se als seus votants i d’establir noves vies de participació i opinió que sens dubte els portarien (amb uns altres valors i actituds davant tot plegat) a un estadi diferent. En una cosa els dono la raó, per fer la mateixa política de sempre, amb els missatges i estratègies a que ens tenen acostumats no paga la pena obrir un twitter i complicar-te la vida escoltant, dialogant i debatent. Més

A la feina, “teatro del bueno”…

Quan era prou jove com per voler ser més gran del que era, però encara massa jove com per dissimular l’estranya barreja d’innocència i arrogància que caracteritza a l’adolescència, durant un breu període de  temps vaig fer teatre. En realitat només va ser dues obres, els pastorets de Folch i Torres i una obra sobre una colla sardanista. En aquesta obra la trama girava al voltant dels enrenous que es generaven en les relacions entre els membres de la colla. Com us podeu imaginar hi passava de tot, des d’embolics de faldilles i pantalons a lluites pel poder, passant per la creació de “capelletes”, lluites “fratricides”, o algun petit desfalc. I també, lògicament, amors eterns, amistats insubornables i sinèrgies extraordinàries. Vaja, que hi havia de tot, com a les bones famílies… i com a les grans i petites empreses, i com a qualsevol organització humana.

De fet sempre s’ha dit que la vida és com un gran teatre. Jo crec que com a metàfora didàctica és bona, tanmateix penso que hi ha una diferència fonamental, evidentment entre moltes altres, entre la vida i el teatre, i és el fet que en el teatre els actors poden assajar el seu paper una vegada i una altra, fins que més o menys troben un punt d’encaix entre el personatge i la persona que l’interpreta. En la vida real, no hi ha la possibilitat d’assajar. Sempre estem actuant en rigorós directe, havent d’improvisar, sense apuntador i amb un pati de butaques molt exigent: la família, els amics, els companys de feina, etc… D’alguna manera és com si haguéssim d’interpretar un paper complex, que inclou a diversos personatges alhora (sovint de difícil conciliació entre ells), sense guió previ i sense possibilitat de repetir l’escena en cas de perdre els papers. I a sobre, la resta de personatges amb qui compartim escenari ja estan prou atabalats, o simplement no estan prou interessats, com per donar-nos un cop de ma. I per acabar-ho d’adobar, el què dèiem, un públic sabut i poc tolerant a la frustració, que vol veure un bon espectacle, que per això ens ha comprat. Vist així, una mica estressant… que no hi ha entreacte en aquesta obra???

Més

Seguim!!!

Després del parèntesi estival, i d’uns dies de reflexió, reiniciem de nou l’activitat a espaienxarxa amb la convicció de ser fidels als objectius que van donar sentit el neixement d’aquest projecte i amb la voluntat d’incorporar els suggeriments que hem rebut, i que agraïm profundament.

En el post inaugural, dèiem que espaienxarxa vol ser un punt de trobada de persones (vinculades al món de les empreses i les organitzacions) que decidim compartir una part de la nostra activitat, aprenentatges i experiències,  i que volem relacionar-nos, de forma oberta i transparent, amb la finalitat d’anar construint una estructura, en el nostre cas un corpus de coneixement, que al mateix temps esdevingui, com a conjunt, un nou nodus d’una xarxa més àmplia, per anar aportant valor a aquesta espiral circular infinita de ser “part” i ser “tot” al mateix temps i en diferents nivells.

Així doncs, el que essencialment identifica i dóna sentit al projecte d’espaienxarxa.com és el fet de “compartir” (comunicar-nos) allò que sabem i allò que fem (i inevitablement, en certa mesura, allò que som) partint de la certesa que la col·laboració és la millor estratègia personal i professional per reeixir en aquest món convuls, complex i incert de principis de segle i de canvi de cicle (i potser fins i tot de model) econòmic i social.

En aquests dos paràgrafs s’hi recull allò que som i allò que volem continuar sent. Ara ens cal, entre tots i totes, donar-hi el màxim contingut possible i fer-ho realitat. Seguim!